El lleó i l’ocell

De la il·lustradora canadenca Marianne Dubuc ens havien arribat fins ara llibres d’imatges com El carnaval dels animals (Joventut, 11) o bé Davant de casa meva (Joventut, 10), en els quals el lector ja havia entrellucat una veu molt pròpia, un dibuix clar i net i uns plantejaments diferents dels habituals.

Si algú és lector de crítica de llibre infantil, haurà observat que sovint el crític deixa l’anàlisi de la il·lustració per al final, com a ingredient que acompanya i embolcalla el text. En el cas d’El lleó i l’ocell, el crític ho hauria de plantejar a l’inrevés. El llibre parteix d’una idea molt senzilla i concreta que és explicada a través de moltes pàgines, i bàsicament en dibuixos que descriuen els petits detalls que marquen l’amistat entre dos animals antagònics. El text tan sols acompanya la il·lustració, però és breu i gairebé sobrer. Si no hi fos, no passaria res, i el lector –per petit que fos– entendria perfectament la història narrada en aquest extens àlbum il·lustrat.

Destaca la composició de les pàgines i l’ús mínim dels detalls essencials per descriure l’acció i el pas del temps, i especialment la utilització que es fa del full en blanc, que entre d’altres serveix per definir el fred de l’hivern.

Un llibre excepcional, per arribar al final i tornar al principi, i així anar fent tantes vegades com calgui per copsar els matisos. Dubuc aconsegueix que allò més difícil sembli la cosa més senzilla del món.