El meu avi i jo

Un cor vermell sota el tovalló, a les butxaques de la bata o als vagons d’un tren de fusta són els petons que envia l’avi Simó a la seva néta; de vegades fins i tot li prepara un mapa amb pistes per trobar el que està més amagat. Un dia, però, ja no li’n pot fer més, de petons, i li deixa un regal dins d’una capseta. De contes d’avis que se’n van, n’hem fullejat un munt, però el secret sempre rau a explicar-ho amb gràcia. En les pàgines dobles acolorides –sense escatimar– i farcides d’elements, la narrativitat de les escenes fa que gairebé no calgui llegir el text per seguir la història, d’altra banda gens complexa. Amb una voluntat clara d’observar les pàgines des de la positivitat i evitar allò de «jo ho hauria explicat d’una altra manera», puc dir que aquí no s’acaba d’arribar a la sensibleria més embafadora, tot i que, si parlem d’avis i de petons, fàcilment hi podem caure. Ara bé, la imatge del cor fet d’estrelles, dalt del cel, com l’últim petó enviat pel difunt, podria veure’s com una sortida de to. Sigui com sigui, que almenys ajudi a encarar un fet tan abstracte com la mort, en aquest cas de l’avi, i poder-ne parlar acompanyats de la lectura. De tota manera, de vegades no calen tants eufemismes: les coses es poden dir pel seu nom.