El meu ós gran, el meu ós petit i jo

Abans d’obrir el llibre, ja reconeixem l’estil inconfusible de la il·lustradora. Rocio Bonilla ens ha familiaritzat amb aquestes aquarel·les tan seves que destaquen per treballar amb una gamma cromàtica bastant uniforme, colors suaus, formes arrodonides i expressions vitals i simpàtiques. L’univers infantil que descriu, en aquest cas arran del paral·lelisme entre un osset de peluix petit i un osset més gran (el pare), se’ns presenta amb aquesta visió enjogassada i positiva de la infantesa que les seves il·lustracions són capaces de crear. La combinació de llenguatges entre el text i la imatge flueix molt bé, ja que, més enllà de ser una imatge narrativa que descriu i amplia sentits, en certs moments adquireix un to extensiu, concreta significats que van més enllà de les paraules i fan còmplice el lector amb una picada d’ullet que genera humor.

El llibre ens descriu amb una economia de paraules destacable una simple passejada d’una nena amb el seu pare durant un dia d’hivern en un escenari nevat. És un argument tan simple com ho podria ser la visita que fa Amos McGee als seus animals del zoològic a Un día diferente para el señor Amos o com el camí de tornada a casa que comparteixen una nena amb el seu pare a Un camí de flors, per citar alguns exemples de bons llibres que ens conviden a gaudir d’una narració amb poques accions i de tempo pausat. Llibres necessaris en una societat de ritme accelerat, que viu en la immediatesa i té poques ocasions per contemplar la bellesa del temps que passa a poc a poc.