El noi de la novel·la

Santi Baró té una llarga trajectòria com a autor de literatura destinada a joves. Ha rebut diversos guardons, el darrer dels quals ha estat el premi Joaquim Ruyra 2015 per l’obra L’efecte Calders, i té un bon grapat d’obra publicada, i cal reconèixer la seva capacitat per crear històries que reflecteixen realitats o bé fantàstiques.

El noi de la novel·la és una història cruel, molt cruel. Algú podrà dir que reflecteix una realitat, que aquest món és dels que no tenen pietat, dels que no s’aturen davant de res, dels que no tenen cap mena d’escrúpol a destrossar les il·lusions de qui sigui, dels més dèbils… perquè un triomfador és un triomfador i aquest és el seu rol a la vida, passant per damunt de qui calgui, tant si parlem d’estranys com d’amics, o, com en aquest cas, de la germana. És una història que esgarrifa per la falta d’empatia respecte del dolor de l’altre i per l’abús. L’altre no existeix.

Té una certa complexitat de construcció, ja que hi ha una història dintre de la història principal, narrada en tercera persona, i la història principal es construeix amb els monòlegs interiors de les dues germanes. Només podem parlar d’una certa confusió inicial fins a comprendre l’estructura de l’obra.

L’obra té ritme però resulta un punt repetitiva, sobretot perquè els personatges estan molt polaritzats: hi ha una germana que se sent i potser és poqueta cosa, i una altra que és capaç de menjar-se el món amb germana inclosa. Només al final tenim una petita sorpresa, però amb la sensació que no ens hem mogut gaire de lloc. Una apologia del fet que cadascú és com és i no canviarà mai.