El noi de l’última fila

La primera novel·la de l’autora britànica Onjali Q. Raúf té l’encert del tema escollit i de la manera com el tracta, que aconsegueix un enorme apropament amb el lector infantil.

I és que, narrada en primera persona per una nena de nou anys, tracta l’arribada d’un nen vingut d’un altre país, que ha estat refugiat, i que ocupa la plaça buida que quedava a l’aula. La protagonista i la seva colla d’amics fan els possibles i més perquè l’Ahmet se senti a gust en la seva nova realitat, per defensar-lo dels buscabregues i d’aquells que se’l miren amb recel i sobretot per intentar saber el que sent i el que pensa, per interessar-se pel que li passa i pel seu origen.

Un tema de rigorosa actualitat que es viu en moltes aules del món occidental. A mesura que la novel·la avança, anem sabent que l’Ahmet va marxar de Síria tot fugint de la guerra i que ha passat per totes les vicissituds i dificultats possibles. L’obra, que gira al voltant de l’Ahmet, podríem dividir-la en dues parts: una primera de caire clarament realista, i una segona en la qual trobem tots els ingredients de les novel·les de colla, en les quals un grup de nois i noies es fiquen en un embolic i en una aventura de dimensions considerables i en uns afers considerats habitualment territori dels adults, tot plegat amb la bona intenció de voler esbrinar on para la família de l’Ahmet.

El noi de l’última fila és una obra que pot funcionar com a mirall dels infants del nostre món d’avui, amb moments de gran emotivitat i proximitat, tot i que l’aventura que proposa esdevé previsible i s’allarga en excés; la potència d’alguns paràgrafs es desinfla per l’excessiva descripció de l’aventura.