El noi de paper

Jordi Folck (Reus, 1961) és un autor prolífic que s’ha enfrontat, i amb èxit, amb gairebé tots els gèneres literaris. Del terror a l’humor, dels contes als musicals, Folck ha connectat sempre amb els lectors joves, que ja el 2001 li van concedir el Premi Protagonista Jove per La guerra dels xiclets.

Aquesta vegada s’ha emportat el Premi Ramon Muntaner 2018 amb una obra ambiciosa, que és una peça força única.

La veu narradora és la d’un ocell de paper que ha arribat volant a Praga, a casa d’una parella de llibrers. Prèviament l’ocell havia estat un avió de paper llençat per un infant, conjuntament amb centenars de nois de tot el món, en una acció que volia ser una crida a la pau i a la concòrdia entre els pobles.

Destaquem aquest punt d’inici perquè ens avança el to del rerefons que es respira al llarg de tota la novel·la i que pren força al final del llibre: la voluntat de l’autor de fer una crítica als conflictes armats i la maldat de l’ésser humà.

Gràcies a l’ocell de paper, en el si de la llibreria neix un nen de paper que es convertirà en l’estimat fill dels llibrers. Un infant fràgil, sensible, amb serpentines per cabells i amb tots els sabers que s’acumulen a les grans obres de la literatura universal.

La història que crea Folck vindria a ser un nou Pinotxo, canviant la fusta pel paper. Uns pares adoptius que estimen el fill incondicionalment, que el volen protegir perquè en coneixen la bondat i innocència, però que el veuran marxar perquè necessita viure les seves pròpies aventures.

El bon ofici de l’autor fa possible que una idea inicial que potser donaria per a un conte es converteixi en una novel·la llarga, ben escrita i ben tramada. En aquest sentit, el llibre m’ha semblat més interessant com a exercici literari que no pas perquè la història m’hagi commogut. De fet, el protagonista principal acaba resultant una mica antipàtic, segurament a causa de tant coneixement i referències literàries, que acaben aclaparant.

Una lectura, doncs, si més no curiosa, on descobrim un Folck bonhomiós, lluny d’aquella escriptura més irònica, punyent i mordaç que, pel meu entendre, caracteritza les seves millors obres.