El noi que tenia mil anys.

Joel, amb tretze anys, desperta d’un son mil·lenari en un món que ha après a viure sota l’aigua després que la contaminació ha eliminat la capa d’ozó.
El tema no és nou, però com que aposta per una segona oportunitat per a la humanitat podria ser d’interès com a plantejament futur no catastrofista. Ara bé, tot i que juga amb certa intriga, l’estructura és força simple i el discurs no és prou ric per aconseguir crear la imatge d’aquest nou món. Els personatges no són prou definits per implicar-nos en l’aventura. Infants i adults es confonen, parlen i raonen gairebé igual i, per adobar-ho, viuen un afer amorós gens creïble. El problema més gran és que el lector pot sentir-se perdut per culpa de la veu narrativa del relat, i tot perquè el to de mofa que prenen a vegades els comentaris del narrador ens fa dubtar de l’actitud que cal prendre davant el text.
Fins i tot l’il·lustrador, davant el dubte, ha optat per uns dibuixos força freds i distants.