El país de la No-memòria

A la Tània li furten el cervell i, per recuperar la memòria, el doctor Bombeta li diu que aniran al país de la No-memòria. Aquesta seria la síntesi d’una narració rica de llenguatge, amb diàlegs frescos i vius, però curta d’argument i desigual de ritme. Un narrador omniscient és qui mena el relat i qui s’encarrega de descriure què passa i on passa, com és l’entorn de la casa del doctor i com és el país de la No-Memòria. Però aquestes descripcions no aconsegueixen que participem, amb la protagonista i els seus ajudants, del goig de la sorpresa o de la descoberta de llocs tan estranys, o que patim si ella pateix i que riguem si ella riu. Tant el problema com la seva solució cauen a l’atzar, i això provoca que el lector es desinteressi per la història i en quedi al marge.
Les il·lustracions apunten a un estil encara immadur però amb possibilitats d’afinar-se, sempre i quan puguin recaure en relats menys descriptius que el d’aquesta novel·leta de quasi ciència-ficció.