El país de les cent paraules

Quaranta-set anys després de ser escrit, Pagès Editors ens brinda l’oportunitat de tornar a tenir entre mans aquest conte, que ara ja podem qualificar de clàssic, d’una autora tan poc prolífica com remarcable en més d’un sentit i il·lustrat per una altra gran firma del nostre patrimoni cultural, en una edició gairebé facsímil d’aquella que sortí al carrer l’any 1981 editada per La Galera.

Tots els qui vam ser alumnes de Marta Mata recordem la seva traça a l’hora d’explicar contes, i llegint aquest text ens sembla ben bé sentir la seva veu, perquè la cadència i prosòdia de les frases emprades és autènticament la seva quan feia de narradora. Això té mèrit, perquè pocs són els escriptors que aconsegueixen escriure tal com parlen…

I de què parla aquest conte que deixa en la ment el mateix regust que els de Gianni Rodari? Doncs d’un país ple de bona gent i de bons costums, però d’un lèxic més aviat reduït. Qui posarà remei a aquesta incapacitat per a una comunicació fluida i precisa és un noiet que es fa dir Poeta. I ho farà tan i tan bé que des de la seva aportació ençà en aquella contrada s’hi celebraran els Jocs Florals. Perquè l’autora va crear el conte en ocasió d’uns jocs florals escolars, però això és el menys important. Hi ha molt d’escola, molt de didàctica i molts dels trucs i retrucs de la tradició oral, en aquest llibre, probablement tan vàlid avui com ahir, malgrat l’inevitable transcurs del temps.