El peixet Federico (o la història de la pipa de l’Andreu)

L’Andreu és un nen espavilat i autònom que amaga un secret: encara xuma la seva pipa quan s’enfada o està cansat. Un dia s’adona que és massa gran i decideix desfer-se del xumet llençant-lo carrer avall fins que arriba al mar, on el recull el peix que dóna nom al conte. En Federico, tot xumant, deixa de plorar i agafa el son, però la cadena no s’acaba aquí ja que, quan creix, regala la pipa a un altre peixet.

Així doncs, l’autora fantasieja amb la noció d’allò cíclic a la vida i la deixa sobrevolar per damunt d’un fet present en els primers anys de molts infants: la separació del xumet. La imatge de l’encadenament infinit és suggerent i queda reforçada pel recurs expressiu de la repetició. El relat també està esquitxat de petites declaracions, com ara l’amor per la lectura o la fascinació per la tradició oral, la paraula o el somni. Tanmateix, al text hi trobem a faltar la passió, la força que impregna l’obra per a adults de l’autora o, fins i tot, de les entrades al seu blog. No es tracta d’un text fluix, és simplement una qüestió d’expectatives, d’esperar que s’obri el calaix a vessar d’imaginació afuada, de lirisme gens ensucrat, de creativitat desbocada, que l’autora aquí no acaba d’obrir.

La següent qüestió: pot funcionar entre el públic menut? Sí i sí. Podem imaginar els petits –emmirallats en aquest protagonista llest però, ai las!, amb el mateix tema entre els llavis– escoltant el conte de boca d’uns pares delerosos d’enfocar la sortida a «l’assumpte xumet». Els dibuixos de la il·lustradora basca funcionen a la perfecció, quasi tots a sang, emplenant de color i detalls decoratius les pàgines. La decisió crítica, doncs, anirà en aquest sentit, perquè seria injust que per un anhel personal un xic frustrat minvéssim la valoració de l’obra.