El petit tigre rugidor

Faula sobre la cobdícia humana, en el seu vessant d’explotació i maltractament dels animals. El final és tranquil·litzador: el protagonista, que ha pecat d’ingenu, torna al seu hàbitat natural, i els culpables de la seva pèrdua de llibertat són castigats amb la mateixa moneda, després d’espolsar-se cadascun la seva responsabilitat per culpabilitzar l’altre. La intenció moralitzant és força evident. Podríem retreure-hi un cert maniqueisme, ja que no hi ha ni un sol personatge humà positiu, tot i que són més ridículs que no pas autènticament malvats. També plana al llarg del llibre la sospita que el petit tigre no sigui més que un gat (que es veu a si mateix com a tigre), amb expressions com «gat per llebre» (p. 31) o «maleït gat» (p. 46), sobretot perquè seria el primer tigre que en lloc de viure a la selva viu al bosc. Però potser només és una percepció d’aquesta lectora, que voldria interpretar l’interès dels zoos pel tigre com un motiu més de crítica davant l’estupidesa humana. Els dibuixos, de l’autor mateix, senzills i minuciosos alhora, recorden l’estil del nostre Cesc, sobretot en el tractament de l’individu anònim entre la massa i, com en el cas de Cesc, en la tendresa dins la mirada escèptica.