El rei que va ficar les seves filles en tres gerres

Carles Cano signa un text que remet a la tradició popular, amb rei, reina, princeses i príncep blau inclosos. Tal com és d’esperar, la narració és lineal i arrenca amb els indicadors de temps i de lloc usant la fórmula inespecífica habitual en aquesta tipologia de relat: «Fa molts i molts anys […] en un regne […] llunyà.»

Els monarques d’aquest regne, feliç, despreocupat i bromista, són el Fransuà i la Vichysuà, uns noms que permeten especular amb la possible ubicació dels fets. Un dia, l’inusual i eixelebrat Fransuà decideix ficar les seves filles dins d’unes gerres i cobrir-les de pega negra per observar-ne les conseqüències, que no són altres que el tintatge enfosquit de les seves pells i la manca d’expressivitat dels rostres. La desaparició del rei provoca que la seva esposa hagi de prendre les regnes del país fins que, cansada, decideix cedir el tron a una de les princeses, per cert, poc entusiasmades amb la idea.

L’interès del llibre és en el fet que Cano parodia molts elements dels relats tradicionals. Per fer-ho, subverteix, amb bones dosis d’humor i d’ironia, una matèria que coneix a bastament; d’altra manera l’invent no hauria funcionat, i el cert és que la seva proposta és reeixida. La transgressió, al servei d’un efecte esperpèntic ben racionat, passa per crear transsumptes, capgirar rols, incorporar animals exòtics…

En consonància amb aquest text esbojarrat que avança fluidament, hi ha les il·lustracions juganeres i caricaturesques d’Espluga. Les formes, de contorns marcats, estan supeditades al color, exaltat i provocatiu, molt en la línia del fauvisme. A més, l’artista crea unes composicions audaces, amb força detalls i amb escenes incompletes que suggereixen que s’estenen més enllà dels límits del full.

Un divertiment que, de ben segur, arrencarà el somriure dels lectors.