El savi rei boig i altres contes

Empar de Lanuza (València, 1950) va irrompre amb contundència en la literatura infantil quan, el 1978, guanyà el premi Josep Maria Folch i Torres amb El savi rei boig i altres contes, que publicà La Galera amb il·lustracions de Montserrat Ginesta, obra que també rebé el premi de la Comisión Católica Española de la Infancia, la CCEI, el 1980. Quaranta anys després, Andana en presenta una nova edició il·lustrada per Paulapé, filla de l’autora, que conserva l’elogiós pròleg d’Enric Valor a la primera versió i que n’hi incorpora un altre de Francesc Gisbert: el també reconegut escriptor de LIJ recorda que El savi rei boig i altres contes va ser un dels primers llibres que llegí i l’inclou entre els escassos que «creen lectors, que fascinen per sempre». Gisbert destaca que, el 1978, Lanuza s’enfrontava «al repte d’escriure sense una tradició escrita prèvia, ni de LIJ ni de cap altre gènere modern i consolidat en valencià», i tant ell com Enric Valor comenten que Empar de Lanuza modernitzà el conte oral valencià que el mateix Valor havia arreplegat i literaturitzat sàviament en els diversos volums de les seues famosíssimes Rondalles valencianes.

El savi rei boig i altres contes beu, efectivament, de la fantasia de la narrativa popular, amb objectes que prenen vida –un llapis, un botó, un ninot de xocolata o un cavallet enamorat que s’ha escapat del carrusel– i animals que parlen, que prediuen l’oratge, que es vengen d’un nen caçador o d’un gall massa petulant, o un gos i un xiquet que intercanvien les identitats durant dos dies. En general, l’element meravellós es mostra discretament, en petites dosis, integrat en unes històries que, en ocasions, versionen i actualitzen les tradicionals, com «La lletera contista» o «El savi rei boig». Aquesta actualització –probablement innovadora fa quaranta anys– es caracteritza, entre altres coses, pel fet que allò políticament correcte plane sobre tots els arguments, de manera que els textos no acaben de tenir realment el gust i la força que posseeixen les històries tradicionals, que sovint transmetien una lliçó, però en les quals la crueltat regna pertot. Poques escenes més perverses que un llop salvatge que es transvesteix d’àvia –còfia inclosa– per enganyar una ingènua i tendra Caputxeta –Gustav Doré immortalitzà gràficament aquest moment tan impactant–. O una vella que manté engabiat un xiquet i l’enceba per a després cruspir-se’l. O una formiga, treballadora i previsora, que deixa morir de gana i de fred la despreocupada cigala. S’agraeix la recuperació d’El savi rei boig i altres contes, sobretot pel que representà en el seu moment, però, al nostre entendre, el pas del temps n’ha entelat una part del valor artístic.