El secret blau del llop

El secret blau del llop és la continuació del celebrat Te de maduixa al cau del teixó d’Eulàlia Canal i Toni Galmés del qual, a Faristol, ja vaig destacar-ne les virtuts. Els quatre animals protagonistes que, com vaig dir, tant en la història com en la il·lustració recorden els d’alguns clàssics anglesos, segueixen enfortint els seus llaços d’amistat en aquesta nova entrega tot abordant els petits i grans reptes que els posa el dia a dia.

Si bé la primera part era rodona i molt ben travada, aquesta segona perd una mica d’espontaneïtat, i no flueix amb la mateixa naturalitat. Hi ha un argument més artificiós i forçat que l’anterior, on la recerca d’allò que fa sentir bé a cada personatge era molt clara i concreta i molt comuna als lectors potencials. Això sí, l’obra guanya en acció, manté l’atmosfera poètica i tot allò que hi succeeix serveix molt subtilment per bastir encara més i enfortir l’amistat dels protagonistes, i aquest és el ferm fonament sobre el que s’aguanten les aventures i desventures d’aquests animalons, que estaria bé que esdevinguessin sèrie, amb una qualitat literària molt destacada que els diferencia d’un munt de sèries que malauradament, entre elles, no es diferencien en res.

La il·lustració manté el to clàssic que ja es comunicava en la primera entrega, amb una curiositat: en aquella, els personatges eren acolorits a diferència de l’entorn que es presentava en blanc i negre, aspecte que donava una força particular i una aurèola especial als personatges; en aquest cas, s’ofereix color a l’entorn i es descoloreix a un dels protagonistes. Si en voleu saber la raó, entreu-hi.

Narrativa