RONDALLES INOBLIDABLES de les terres de parla catalana

Editat amb molta cura, amb una bona maquetació i unes il·lustracions a mig camí entre la sornegueria i la ingenuïtat, les primeres paraules d’aquest volum són: “Com m’agradaria de tenir a mà un llibre amb les rondalles que m’explicava la mare…I com m’agradaria que els contes fossin transcrits tal com ella els contava, amb aquelles mateixes expressions, tan nostres i saboroses…” i així és com l’autor, periodista i editor, enceta el pròleg d’una publicació que aplega vint-i-vuit rondalles populars ben arrelades i conegudes arreu dels països catalans. N’hi ha de meravelloses (p. ex: La flor del panical), d’enginy (p.ex: El llop, la guineu i la gerra de mel), de costums (p.ex: Les perdius del rector de Vallfogona), etc., en un ventall ben variat de registres i redactades, efectivament, en un estil viu i col·loquial, de manera que si es llegeixen, en comptes de narrar-les de viva veu, sonen a l’orella com si les escoltéssim, amb girs o locucions ben actualitzats.

Al capdavall de cadascuna d’aquestes rondalles l’autor té l’honestedat de citar-ne la “petjada bibliogràfica (sic)”, posant la relació dels llibres i autors (folkloristes o recopiladors) que li han servit de base per al redactat actual. És curiós que a més de citar els noms més respectats de Maspons i Llabrós, Serra i Boldú, Jordi d’es Racó, Valor, Amades, etc, citi també, si s’escau, a antologistes com Calvino o Rodríguez Almodóvar que, de fet, no hi són sobrers, ja que el nostre corpus rondallístic és difícil de compartimentar rígidament segons fronteres o parles.

Pouant, doncs, d’aquí i d’allà, Clotet en fa una versió a vegades un pèl massa híbrida, o massa llarga, com per exemple en la rondalla del Patufet, que ell qualifica com “la gran rondalla popular catalana del s. XX”, vinculada amb El Cigronet de Maspons i Llabrós, amb en Trompetet de Mn. Alcover, en Nabet, en Senabret, etc., de manera que acaba confessant que d’aquest conte “se’n sol explicar una versió molt curta, que cada narrador pot reprendre, saltant-se el text que hem deixat entre asteriscs”.  Això està bé i és honrat.

Per tot plegat, ara que ens arriben les veus de les millors mestres i bibliotecàries del país, esverades en veure que els infants d’avui ja no saben ni el conte del Patufet ni tantes obres o cançons de la nostra tradició, pensem que aquest és un llibre que pot fer molt de servei si es difon adientment i se li fa un lloc escaient a les biblioteques públiques, familiars i escolars. Ep! Però no tan sols un lloc, cal que se’n faci sobretot un ús continu, sisplau!