El secret de la riera

Amb la intenció de construir una urbanització de luxe, un ric promotor té la intenció de destruir el bosc de Vallcorba. Un grup d’adolescents, arran del segrest del pare d’un d’ells, descobreix un important secret que el bosc amaga, i haurà de lluitar per rescatar el pare i aturar el malvat pla.

És una novel·la clàssica de colla i misteri; aquest tipus de novel·les, que tenen el seu públic, sovint són força previsibles i són protagonitzades per personatges que s’adeqüen a diferents estereotips. Si hi afegim que el llenguatge que empren els joves (així com algunes de les seves accions) resulta poc creïble, podem afirmar que el punt més fort de la novel·la és l’argument i no pas la construcció dels personatges. Perquè aquest argument, de caire cinematogràfic i amb un clar al·legat a favor de la defensa del medi ambient, vagi encaixant i la narració contingui moments de tensió, sovint es produeixen fets que resulten forçats i es recorre excessivament a l’atzar: eines necessàries que apareixen casualment, quads que no fan soroll, atacs de manades de gossos salvatges, persecucions de porcs senglars, personatges amb comportaments inversemblants… Potser un lector benevolent ho podrà passar per alt, absorbit per les elevades dosis d’acció que l’autor ofereix.

El ritme de la novel·la és equilibrat i el lector navega amb comoditat per l’argument; ara bé, en massa moments resulta confús que en diferents escenes que succeeixen en paral·lel no hi hagi cap canvi gràfic (espais entre paràgrafs, canvi de capítol, línia…) que ajudi el lector a saber que hi ha un salt d’escenari (pàg. 95, 102, 135, 142, 169…).

És interessant la creixent introducció d’il·lustracions en la novel·la juvenil, però en aquest cas són poques (cinc) i estan situades només a l’inici d’alguns capítols, de manera que no tenen gaire possibilitat d’aportar res a la narració.