El segrest de Molly Bailey

Jesús Cortés (Torrent, 1962) ja fa anys que es va especialitzar en novel·la juvenil amb obres com La biblioteca fantàstica (Bromera) o la sèrie Els 4 Sherlocks (Bromera), i a escriure adaptacions de grans clàssics com Oliver Twist o Huckleberry Finn, tots dos a Algar. Aquesta extensa trajectòria ha estat valorada amb diversos premis. 

Ara ens arriba la seva darrera novel·la, El segrest de Molly Bailey. Situada a l’Anglaterra victoriana, la història sembla que inicia una sèrie basada en els casos del detectiu Sam Coffin, exagent de l’Agència Pinkerton de Chicago. És en aquells carrers on, a més del conegut Jack l’Esbudellador, també hi sobreviuen altres malfactors com lladres, contrabandistes o traficants de dones. I és aquí on apareix la Sarah Bailey, germana de la Molly, que dona nom al títol de la novel·la. 

Tot comença quan un parell de delinqüents intenten segrestar als baixos fons londinencs la Sarah i la seva germana, dues noies que sobreviuen com poden, per vendre-les més tard al llunyà orient perquè passin a engrossir la mà d’obra d’algun prostíbul o l’harem d’algun maharajà. Tot i això, la Sarah aconsegueix escapar-se i comença la seva recerca amb l’ajuda del detectiu Coffin, que, en un moment de bonhomia, decideix ajudar-la malgrat no ser degudament pagat per a aquesta perillosa tasca. 

Malauradament per a l’autor, tenim com a referent la seva magnífica Magus (El mag), publicada a la col·lecció «Esfera», de Bromera. I dic malauradament amb plena consciència, perquè Cortés ens ha demostrat que pot molt més, que els personatges poden identificar-se pel seu dialecte, que no cal anticipar els esdeveniments oferint al lector la solució abans que arribi o que els finals no s’han d’allargassar innecessàriament quan el conflicte pràcticament ja està solucionat. I poso un exemple: agafeu el capítol 9 del llibre (p. 88) i llegiu-ne els diàlegs sense fer cas de les acotacions; aviat us adonareu que el parlar d’un inspector americà, d’una majordoma o de la Sarah, una noieta provinent dels baixos fons, és tan similar que no permet que el lector hi identifiqui diferències. Per tot plegat, fins i tot ens fa pensar si aquesta no és una novel·la anterior a Magus.