El sol als dits

Hi ha històries que, malgrat no ser del tot originals, traspuen humanitat i tenen la capacitat d’emocionar-nos. El sol als dits n’és un bon exemple, i a més a més ens ofereix unes quantes imatges que recordarem força temps després d’haver llegit l’obra. El plantejament de la trama ens presenta en Dario, un adolescent marcat per l’abandonament del pare i que ho fa pagar als que l’envolten. Com a càstig pel seu comportament a l’institut, l’obliguen a fer un servei «voluntari» consistent a ajudar l’Andy, un noi discapacitat que va en cadira de rodes. A qui no suporta és a la noia que també acompanya l’Andy, així que decideix marxar de l’institut, i no sols això sinó que junts comencen un viatge emocionant per anar a trobar el pare d’en Dario, a qui aquest fa anys que no veu. Tot i el rebuig inicial cap a l’Andy, entre tots dos s’estableix una relació molt especial que fa que en Dario creixi personalment i l’Andy redefineixi les capacitats que creia tenir fins aleshores. 

L’autor, Gabriele Clima, és un escriptor italià força premiat. En aquesta novel·la, que parteix de fets reals, planteja la discapacitat des d’una perspectiva molt interessant pensant en els joves lectors a qui s’adreça. D’entrada, fa reflexionar sobre el concepte mateix, què és la discapacitat, però alhora ens fa reflexionar sobre quina mirada diposita la societat sobre aquells que no responen a un cànon i quins són els límits del que pot fer una persona. Un punt destacat és que no s’infantilitza el personatge de l’Andy i es parla obertament de les cures que li són necessàries, sense deixar de banda el vessant menys agradable. Per altra banda, tant en el cas de la discapacitat com en el de la inadaptació social, ens parla de com la nostra actuació queda molt condicionada per les expectatives que els altres posen en nosaltres.

Moltes de les imatges que esmentàvem abans van lligades al viatge que fan els protagonistes. Destaquem els passatges en què l’Andy descobreix el mar, en què troben refugi en el garatge d’un noi alternatiu, o quan viatgen en un rakmòbil, un artefacte amb motor al qual se li acobla la cadira de rodes. En punts com aquest, la novel·la pot resultar poc versemblant, però ho compensa sobradament pels valors que hi ha presents. Confiem que Meraki, jove segell que forma part de l’editorial Salòria, ens continuï acostant obres tan suggeridores com aquesta, que tot just és el seu tercer lliurament.