El somriure del diable.

Si amb una paraula haguéssim de definir aquesta dar-rera novel·la que hem llegit de Jordi Sierra, l’adjectiu seria: previsible. En la vida de l’Anna, vídua recent, amb dos fills i un estat de comp-tes ben sanejat, irromp en Lali, un home atractiu, agra-dable, però que gasta, com bé diu el títol de la novel·la, el somriure del diable: podem imaginar que res del que faci serà sense segones —i malvades—intencions.
Amb el títol, ja se’ns desvetlla el doble joc del protagonista, i en la trama, tota ella feta de situacions típiques de novel·la d’intriga, només hi tenim un interrogant, que no és essencial per mantenir l’interès. El misteri es resol gràcies als dos fills fent de detectius afeccionats i la novel·la passa de manera entretinguda sense que res ens sorprengui ni ens atrapi. Correcta, previsible i prescindible.