El Sot

El Sot és rere el gimnàs. Algú en va treure un munt de terra i de pedres ja fa temps; ara hi ha matolls i soques, i s’hi pot jugar als jocs més divertits. A tothom li encanta el Sot, menys als grans que, en realitat, l’odien, per això intenten que els petits juguin amb una altra cosa. Quan cau un nen (tot per culpa d’ensopegar amb els cordons de les sabates), decideixen tapar el Sot. A partir d’aleshores, només es jugarà amb els gronxadors i la xarranca.

El Sot, d’Emma Adbåge, és un àlbum intel·ligentment escrit des de la perspectiva dels infants que reflecteix l’anhel d’aventura i l’univers emocionant dels més petits mentre paral·lelament deixa entreveure la realitat dels adults tal com els infants la pensen, és a dir, com un món avorrit on només fan que trobar el perill per tot arreu. Així, expressions com ara «els grans fan morros a la vora del Sot» i «els grans tornen a fer cara de pomes agres» són una mostra del to irònic de la narració i de la posició de qui ho narra, que passa d’un fet a l’altre i ens explica tant que ha d’anar a fer caca, que és urgent, com que ja no pot fer la croqueta, perquè ara tot és pla.

D’altra banda, les il·lustracions, amb un predomini dels colors suaus que ens transporta als ambients boirosos i nuvolats suecs, captiva sobretot pel catàleg d’expressions, gestos i actituds, tant de diversió com de frustració, dels infants (m’han fet recordar Bimbi, d’Albertine, un treball amb la infància com a principal motiu d’inspiració). Un àlbum, per tant, deliciós sobre el poder de la imaginació i la immesurable capacitat de jugar dels infants, que, sense voler, ens dona una gran lliçó: observem més els més petits; tinguem-los més en compte.