El tresor dels maquis.

Quan una novel·la ha trigat seixanta anys a sortir del pap és que o bé l’autor, ara ja gairebé jubilat, pensa que això d’escriure serà un bon pas-satemps per passar les futures hores perdudes, o és que ha estat fent xup-xup durant dècades i acaba sent el resultat d’una decantació lenta i concentrada de pensaments, idees i vivències. I la novel·la d’en Joan Constans és d’aquestes obres fetes amb temps, carregada d’experiències i moments que li ha atorgat la vida, i salpebrada amb una bona dosi de paisatge i d’un entorn que li és proper, en aquest cas la comarca de la Garrotxa. Una novel·la històrica, situada en la postguerra espanyola, on els protagonistes són molt més que personatges de carn i ossos i acaben sent representatius d’un món que l’autor va viure en la seva infantesa.
Una novel·la que no sols pot interessar els lectors joves sinó que hi trobarem clucades d’ull destinades als lectors adults. Com a mostra, un botó situat al final de l’obra: «Mira que dir que tornaran els franquistes o els seus fills i que manaran en democràcia!».