El tresor perdut de Pakamotu

Si pensem en les aventures i desventures d’en Massagran arreu del món o en els estratagemes de Charlotte Doyle per sobreviure a la travessia per l’oceà Atlàntic, no és estrany que sigui tot un repte escriure un relat d’aventures totalment rodó a l’altura dels predecessors del gènere, històrics i contemporanis, que tan bona acollida han tingut entre els lectors de diverses generacions.

En aquesta novel·la viatjarem a la Polinèsia i seguirem en primera persona les aventures d’una nena que, amb la seva mare, perseguirà una colla de lladregots molt perillosos per diverses illes. Aquest viatge geogràfic per la zona és una de les aportacions més destacades de l’obra, ja que la descripció acurada de les localitzacions, el lèxic autòcton de les illes (amb l’encertada decisió que la narradora el vagi descrivint a peu de pàgina) i la recreació de llegendes i mites aporten una veracitat interessant que ajuda el lector a traslladar-se a l’escenari de la història.

L’acció és trepidant i el ritme és força equilibrat, tot i que hi ha passatges que repeteixen accions (especialment en els segrestos) i generen una sensació d’allargament innecessari. Hi ha moltes situacions incitadores de l’aventura que parteixen de fets poc versemblants en el marc del reat i es troba a faltar més consistència en els personatges principals. Alhora, el desenllaç de l’obra destil·la un xic de didactisme moralitzant, fet que provoca que l’aventura perdi consistència i sentit.