El verí de la cobra

L’antic Egipte excita la capacitat de fabulació des de sempre. Fa uns mesos ens en fèiem ressò amb Heka, de Núria Pradas. En aquesta història, flamant premi Bancaixa de narrativa juvenil, un adolescent acompanya els pares a contracor en el viatge somiat (per ells). El noi, en Raspa, s’estimaria més quedar-se al poble, i la raó la sabrem molt més endavant. Una compra irreflexiva i la retrobada amb una vella amistat de la mare faran que l’estada al país dels faraons sigui qualsevol cosa menys tranquil·la. L’acció discorre sobre l’habitual objecte valuós de què els antagonistes volen apropiar-se de totes totes. La trama va in crescendo i quan crèiem que tot estava ben lligat, happy end inclòs, l’autor té la mestria de mostrar-nos la rebotiga de la història. El disseny dels personatges, eficaç fins aleshores, guanya fondària i complexitat en les últimes pàgines. Ja ho sabem pel cinema: no cal abandonar la butaca així que s’anuncien els títols de crèdit.