El vestit nou de l’emperador

Heus aquí un conte que es va publicar per primer cop el 1837, i que ha tingut un èxit ben merescut per la seva mordacitat en mostrar fins a quin punt els poderosos són víctimes dels farsants i quanta gent important cau en el temor de perdre el seu lloc en el rànquing social.

Heus aquí un text ben construït per Sara Marconi que segueix gairebé pas a pas els paràgrafs de l’original, i molt ben traduït al català.

Heus aquí unes il·lustracions a tot color i tota plana que troben el to just per a aquesta sàtira en un estil a mig camí del que empra Quentin Blake o emprava Mingote.

Heus aquí una edició generosa en format i en qualitat d’impressió. Però traïdora…

Perquè, ai las!, l’editorial, filial catalana dels llibres per a infants que edita Obelisco, una editorial que es vanta de ser «sinònim de compromís, seriositat i prestigi», ha oblidat mencionar qui va ser l’autor original d’aquest relat. El seu nom no surt enlloc, ni a la portada, ni a la pàgina de crèdits ni en cap de les pàgines! O sigui que aquest llibre il·lustrat es presenta al públic tan nu d’autoria com el seu protagonista imperial! No hi ha dret… Per molt que qui suplanta el gran Hans Christian Andersen ho hagi fet molt bé, cal atorgar a l’autor allò que és de l’autor i a l’adaptadora allò que és de l’adaptació. Perquè tot i suposant —i és molt suposar— que Andersen, tal com va fer amb altres històries, hagués pouat el nucli d’aquest relat d’alguna contarella popular tradicional, com la que es troba a l’aplec d’El Conde Lucanor, això també s’hauria pogut esmentar i documentar. O no?