Els coixins màgics

No és la primera vegada que trobem traduïda al català una obra de Trivizàs, i cal alegrar-se’n, perquè ara com ara aquest és l’autor més reconegut de la LIJ grega, que tan escassament arriba a casa nostra (per cert, la traducció de Mercè Guitart és estupenda).

L’argument d’aquesta novel·leta és ben senzill: un rei anomenat Lladregot I, aconsellat pels seus palatins de confiança, Camamil Pallassaire, Fartaner Babau i sobretot per Reptilià Richelieu, decideix posar en marxa un pla perquè tots els seus súbdits sense mancar-ne ni un tinguin malsons dia rere dia, nit rere nit. Algú del seu regne serà capaç de vèncer aquesta horripilant malifeta? Triomfarà el bé sobre el mal, o la innocència sobre la perfídia? Tot i que amb el que portem dit ja es pot intuir, ho deixarem aquí amb un fàcil «potser sí, potser no…».

D’allò que potser no estem gaire segurs és del que diu l’editorial a la coberta, presentant Trivizàs com un digne successor de Rodari. Pel que coneixem de l’autor italià, i basant-nos només en aquesta narració de l’autor grec, Rodari rarament presentava els seus personatges d’una manera tan estereotipada ni utilitzava arguments tan demagògics com els que hem llegit aquí: basta llegir el poema de La lluna de Kíiv, recentment reeditat –i que també parla dels somnis– per adonar-se’n.

Tot i aquesta observació marginal, no hi ha dubte que Els coixins màgics és un relat que pot atraure els lectors infantils, farcit de tirallongues de sinònims per emfasitzar les situacions –«I darrere seu, panteixant, grunyint, llençant malediccions i xiscles embogits, arrossegant cadenes que grinyolaven, fent cruixir les dents, amb cues forcades, escames que fressejaven, urpes encorbades i narius que vomitaven verí i foc…»– i il·lustrat de manera diàfana, naïf i superconcordant amb el registre textual, que té per objectiu recordar que mai hem de renunciar als nostres somnis i anhels. Però… aleshores, per què ho hauria de fer el rei Lladregot I?