Els colors de la memòria.

La Mariona, una nena de deu o onze anys que té passió pels colors i la pintura, passa un estiu a Tossa. Allí estableix relació amb un vell pintor, un home estranger que la portarà a convertir-se en la seva deixebla i a establir amb ell una relació d’afecte. Al cap dels anys la Mariona, ara estudiant universitària, es retroba casualment amb una possible obra del pintor i decideix seguir-li la pista. La narració, doncs, es mou en dos temps que es van alternant: la Mariona nena-la Mariona noia.
Els autors dosifiquen molt bé tècnica, emoció, paisatge, mestratge… Vaja, com si haguessin estat apassionats per l’art pictòric, n’haguessin rebut lliçons i haguessin viscut l’emoció de la creació artística, fet a destacar ja que corrien el risc de convertir-se en manuals de tècnica disfressats de novel·la. No veiem prou elaborada la sorpresa final, una sorpresa poc aprofundida i que, si bé s’anticipa d’alguna manera, deixa unes pistes tan i tan lleus que gairebé són imperceptibles.
Seria una llàstima que Els colors de la memòria fos vista només com una novel·la juvenil. És una novel·la amb protagonista infantil primer, i jove després, però apta per a tots els públics.