Els cucs de terra mengen cacauets

Podríem dir que ens trobem davant un llibre amb esperit científic que parla de la cadena alimentària: de com els cucs són menjats pels ocells, que alhora són menjats pels gats. Però no seria del tot cert.

Podríem dir que ens trobem davant una llegenda que ens parla de l’origen de les coses: per què els cucs mengen pedres? Però tampoc seria del tot correcte.

Podríem dir que és un tractat polític de com comença una revolta: algú decideix, davant una injustícia, tirar pel dret i canviar l’ordre establert de les coses. Però potser seria massa.

Podríem parlar d’un llibre joc, d’observació, per trobar parelles o diferències. O podríem parlar d’un embarbussament, que millora en ser llegit en veu alta, accelerant el ritme a mesura que la història s’embolica.

O simplement podríem dir que Els cucs de terra mengen cacauets és un conte encadenat, d’argument delirant, només apte per a esperits juganers que s’atreveixin amb un humor poc convencional, més aviat absurd.

El llibre té una mica de tot això, però per sobre de tot crec que és una aposta gràfica de la il·lustradora Élisa Géhin, que, com ja va mostrar-nos en Hi havia una altra vegada un bosc (Intermón Oxfam, 2010), és amb el disseny de la pàgina que dóna força i sentit a les seves propostes.

L’autora parteix d’unes pàgines plenes de dibuixos gairebé geomètrics, colors bàsics sobre blanc, tots en ordre, com si es tractés d’un estampat. Però quan el nus de la història ho demana, l’ordre gràfic desapareix i el caos marca la composició de les pàgines fins gairebé al final del llibre.

Amb tot, crec que el punt àlgid, allà on l’autora és més brillant, són les imatges grans a doble pàgina que mostren el moment que el cuc, heroi i màrtir de la història, comença la seva revolució i es menja el gat…