Els esperits blancs.

Una colla d’alumnes d’ESO van a esquiar a la Masella; allà, la Maria, la narradora, i la Roser, la seva amiga, juntament amb altres noies de la seva colla viuran una aventura fantàstica en la qual passat i present es barrejaran. No és la primera vegada que Peidró utilitza aquest mateix recurs de fer reviure als seus joves protagonistes del present esdeveniments pseudohistòrics; en aquest cas concret, aprofita dos cavallers medievals assassinats per un traïdor per construir una trama un xic confusa i amb un desenvolupament molt irregular. S’inicia la novel·la amb un ritme incomprensiblement lent que ens fa viure quilòmetre a quilòmetre el viatge d’anada, l’arribada i el primer dia de neu (distribució d’habitacions i lloguer d’esquís inclosos), i un final ràpid i sobtat que desconcerta. La història és escrita en primera persona per donar més força a la narració i fer que el lector s’hi senti més implicat. Malauradament, però, és una veu poc creïble perquè l’autor, sobretot al principi, oblida l’edat de la noia i posa en boca d’ella expressions, reflexions i comentaris irònics que no corresponen a la seva edat.
No es pot negar que Peidró coneix de primera mà el que explica i que els seus lectors de segur que s’hi veuran reflectits.