Els intrusos

L’editorial Tierra de MŪ (segell editorial de la mateixa autora) se suma a la llista de propostes, que comença a ser important (moda?), que parlen d’una realitat preocupant i perenne com és la migració forçada dels pobles. En són exemples les premiades Migrants d’Issa Watabe, a qui s’acosta més pels protagonistes, o El viatge de Francesca Sana, guanyador del Premi Llibreter, o les més que interessants Refugiada: l’odissea d’una família, de Tessa Julià, i Els capibares, d’Alfredo Soderguit, entre d’altres.

Segons l’autora, la història la va escriure fa temps i va trobar adient recuperar-la. En un bosc els seus habitants hi viuen en total tranquil·litat. De sobte, però, uns animals que venen d’un hàbitat diferent, la selva, comencen a ocupar-lo i causen alguns suposats problemes de convivència. La primera reacció dels animals del bosc serà el temor, i tractaran els nous habitants d’intrusos.

El text de Susanna Isern no se centra a fer una reflexió sobre el nostre paper i la nostra responsabilitat com a societat benestant que treu profit de la situació, sinó que més aviat es fixa en les relacions socials i en l’empatia necessària cap als altres. I ho fa bé, emprant les paraules justes, que permetran que el lector descobreixi mots i expressions. Amb la primera frase, «tots els animals que us pugueu imaginar vivien en aquell bosc», sense dir-ho ens interpel·la i ens avisa del costat en què estem. 

El llibre té dos finals: un de més realista, desolador, amb el qual em quedo personalment perquè és obert, m’interroga, em posa de cara al mirall, avisant-nos que cap de nosaltres està exempt de patir les conseqüències d’un món inestable. L’altre és un final complaent i que sembla feliç. Però si gratem, i potser m’erro, no és interessada novament, aquí, l’actitud dels animals, que quan els va bé accepten els altres sense cap mena de penediment pels seus actes? Queda el regust inquietant de pensar que potser acceptem als altres quan aquests tenen valor per a nosaltres.

Aquesta fórmula dels dos finals (tot i que els dos llibres no són comparables) apareix, per exemple, a la Caputxeta vermella d’Aaron Frisch i Roberto Innocenti, però el suposat final feliç d’aquesta obra anava carregat d’una dura càrrega satírica cap a la societat i als finals acomodats. 

Sonja Wimmer fa unes molt bones il·lustracions, coloristes, amb alta capacitat de generar espais i suaus i esponjoses per la utilització de colors pastel a partir d’aigües i puntes seques, que aporten una sensació de benestar fins i tot quan l’argument és més fosc. Alguns personatges i vegetacions tenen un punt d’estereotip de la il·lustració contemporània, però en conjunt ho fa bé. Els personatges tenen personalitat pròpia, trobem grans composicions i un comportament del traç i la gamma cromàtica molt personal i de qualitat. La potència compositiva de les pàgines potser es troba a faltar a la portada i la contra.

A l’escena dels animals amb la barca plena d’aigua, potser aquests haurien d’anar cap a l’altra banda.

La maquetació, ben pensada, emmarca bé les accions, pensant en l’obra com a conjunt a l’hora de situar les tipografies.

Ha estat impossible trobar l’obra en català i les seves dades al catàleg de l’editorial, però ens en consta l’existència.