Els límits de la vida. Una novel·la sobre el que som

Al llarg de més de dues-centes pàgines, Els límits de la vida desglossa el diàleg socràtic, de base científica, entre una metgessa jove, la Carme, i una adolescent, la Lara, malalta en estat crític, hospitalitzada per un brot de lupus.

L’acció és mínima, i la conversa és fonamentalment un pretext per treure a col·lació, en to divulgatiu, tot de qüestions referides a la vida en l’ampli ventall de temàtiques que engloba. El diàleg esdevé catàrtic, curatiu i ple de sentit per als implicats, però al meu entendre el resultat difícilment troba un encaix en l’àmbit de la narració.

La Lara pateix un doble aïllament: el de la malaltia i el de negar-se, segons ella, a la compassió dels amics, i de manera especial, a la companyia d’en Gerard. El paper de la Carme és fer entendre la vida a la Lara per convèncer-la que val la pena (pàgina 129) i que cal lluitar per ella (pàgina 157).

Tot i el to didàctic dels autors i la rellevància del tema tractat, és difícil mantenir l’interès del lector, que ha d’esperar a la pàgina 198 per trobar un element plenament narratiu. Malgrat tot, el relat guanya molts enters quan al final es desvela la identitat d’una de les dues interlocutores (i no ho farem aquí).