Els monstres també ploren

Guillaume Duprat és un d’eixos autors que saben com remirar realitats que ja han estat molt contades als infants, des de perspectives inesperades que les revitalitzen. I ho fa des d’una concepció del llibre com a objecte i de la materialitat de la pàgina com a element essencial per a la construcció del coneixement, basat moltes vegades en la descoberta.

La seva mirada incita els lectors a mesclar concepcions teòriques o coneixements científics amb una perspectiva humanística, que ens apropa a la realitat contextualitzant-la i treballant-la sempre des d’aspectes micro, que la fan més diversa i alhora més entenedora i apassionant.

A Els monstres també ploren, Duprat ens obre les portes de diferents mitologies d’arreu del món a través d’alguns dels seus monstres més famosos. I si aquí juga novament a relativitzar la mirada eurocèntrica amb aquest catàleg heterogeni, el joc és doble, ja que l’autor francés ens presenta el personatge des de dos punts de vista: l’humà i el del monstre. Per fer-ho la composició de la doble pàgina és sempre la mateixa: a la de l’esquerra un petit apunt sobre a quina tradició pertany i l’inici d’una narració que ens relata qui és i com ha estat percebut el monstre; a la de la dreta, sobre un primer pla del personatge que ocupa tota la superfície, s’obre una solapa que ens deixa veure els seus pensaments.

Un llibre de no-ficció, farcit d’històries i ficcions diverses. Un híbrid que juga a mostrar-nos la diversitat dels relats, contant-nos-els. Un llibre documental que no només parteix de l’ànim de mostrar, sinó d’implicar el lector i incitar-lo a observar el món des d’una mirada molt preocupada per relativitzar la realitat a través de la comparació i les perspectives diverses.