Els perseguidors de paraules

D’Els perseguidors de paraules en destaca l’edició i l’estructura clara: un viatge ple d’aventures amb l’objectiu de salvar les paraules davant dels qui les volen destruir. Però hi ha diversos ingredients que en minen l’atractiu i la claredat estructural.

El viatge deambula per un món fantàstic i metafòric que està connectat amb el món dels somnis, amb unes fronteres desdibuixades on tot és possible i fàcilment justificable. Treballar amb la fantasia equival a crear un món i unes lleis que el regeixin per tal que tot tingui una coherència i una solidesa tan grans com el món real. En el periple de la Noa, la protagonista, el lector s’ha d’aturar sovint per situar-se i concretar detalls d’escenari, o per corroborar si certes coses són factibles també en un món fantàstic: amagar-se en un prestatge ple de llibres, submergir-se en un llac amb ulleres i tub i avançar sense patir pel temps –per poc que s’hi entengui, el tub et permet avançar amb el cap sota l’aigua a la superfície, però no a les profunditats!… Amb un món fantàstic molt ampli, l’autor es cobreix bé les espatlles per justificar els fets de qualsevol manera. Per exemple, els apòstrofs –els personatges que guien la protagonista– diuen: «Ens amaguem entre els llibres i també entre els somnis, perquè és molt fàcil saltar d’un lloc a un altre.» O bé diuen a la Noa :«Entraràs dins la teva imaginació i podràs escapar.» Són també habituals frases com «no sabria explicar de quina manera…», per justificar accions que passen perquè sí.

L’obra té ingredients que la podrien fer interessant i destacada, però amb força incoherències en la trama. Hi ha una manca de precisió i cura en els detalls, més que en el conjunt, que no ajuda a fer creïble el món que inventa.