Els silencis de la Blu

Antoni Dalmases (Sabadell, 1953) va fer un salt important en la narrativa per a joves amb Jo, el desconegut (Cruïlla, 2005), novel·la amb la qual va guanyar el premi Gran Angular. En aquella història es plantejava una manera diferent d’afrontar el pas de l’adolescent a l’edat adulta, un emmirallament en la figura d’un avi a qui malauradament l’Alzheimer li fa perdre els records del seu passat anarquista. Però així com a Jo, el desconegut Dalmases es troba com peix a l’aigua, afrontant d’una manera original el tema del viatge iniciàtic, en aquesta darrera novel·la, Els silencis de la Blu, sigui per les exigències de la col·lecció i de l’editorial o pel plantejament inicial del text, hom té la sensació de ja haver-la llegit.

I és que els tòpics apareixen arreu –una adolescent, la Martina, que se sent sola i incompresa, una noia d’institut coneguda per la No-res que acaba sorprenent tothom, una àvia xafardera, uns pares que comprenen perfectament la seva filla adolescent en els moments importants, el dimoni en forma de telèfon mòbil, les bruixeries modernes de les xarxes socials i els seus típics defectes, etc.– i, per si no haguéssim entès el missatge, a més, a la pàgina 190 se’ns diu de forma clara i precisa: “M’han dit que a la teva classe hi ha hagut un cas d’assetjament per Internet…”, i això ho diu l’àvia!

És probable que aquesta novel·la tingui una bona acollida en instituts on vulguin afrontar els temes més actuals dels adolescents, però és clar que la literatura no és això. Sortosament, Dalmases mostra bon ofici, experiència conreada a partir d’una extensa obra publicada en la qual no deixarà petja aquesta darrera obra.

Les il·lustracions complementen a la perfecció alguns dels principals fets de l’obra, i ajuden a fer de més bon passar la lectura.