Em diuen Tano.

En Tano és un ase que, en una primera part, ens conta la seva peripècia vital: primer, com a animal de càrrega, després, al costat d’un gitano i, finalment, en un centre de recuperació d’aquests animals, on viu bé i adesiara passeja les persones que els van a veure. A la segona part, en Tano explica com s’ha posat d’acord amb altres animals per muntar una orquestra, i toquen a l’arribada de la primavera. L’estil és senzill i directe a la primera part i es fa poètic a la segona, amb un to més descriptiu i líric. En acabar, l’ase-narrador interpel·la el lector i el convida a la gresca. Les il·lustracions, de contorns marcats i amb un ús intens de la gamma més fosca dels colors, són expressives i concorden amb el to del text.
Encara que és una història diferent, en acabar no podem evitar establir paral·lelismes amb Els músics de Bremen, pel tipus de protagonista triat, pels successius canvis d’amo, la concòrdia entre animals i el final «orquestral» del relat.