Em portaré molt bé

Em portaré molt bé (2020) és la traducció d’Oh no, George! (2012), ja publicat per Milrazones en català amb el títol Oh no, Charlie! (2012). En aquesta edició el gos protagonista es diu Simó. Mai no entendrem per què es canvia tan alegrement el nom dels personatges dels àlbums… George és Paul, Bruno, Bóris, Fido, Lucas… Aquest canvi, però, és un mal menor quan ens trobem davant d’una adaptació tan poc fidel a l’original com aquesta.

«Em portaré molt bé», promet el gos al seu amo quan l’ha de deixar sol a casa. «Seré el millor gos del món», assegura, tot i que la seva expressió no mostra tal contundència. Aquí trobem la primera incongruència: a l’original el gos diu que «espera portar-se bé», i aquesta frase sí que correspon a l’expressió del protagonista.

Les bones intencions del gos desapareixen aviat davant un pastís, un gat, un test de flors… «Però és que… no me’n puc estar», reconeix en Simó quan cau en les temptacions. L’original és molt diferent. El narrador presenta la situació i pregunta, interpel·lant el lector, «What will George do?» (què farà en Charlie, en Simó o com es digui?), i ens prepara per a la següent doble pàgina quan veiem com el gos es cruspeix el pastís, persegueix el gat, furga la terra del test… «Oh no… George!» és la frase que acompanya l’escena, és la reacció del narrador, del lector, de l’amo del gos… Canviar el text i posar-lo en primera persona –«No me’n puc estar»– trenca la perspectiva de la narració, nega la participació del lector, treu la diversió de pronunciar la frase posant-nos la mà al front…

Podríem seguir comentant com l’estil literari, curt i àgil, de l’original es tradueix en llargs paràgrafs descriptius impropis dels àlbums. «George sees something in the kitchen» es tradueix per «Però el Simó entra en la cuina i sent l’olor d’una cosa deliciosa», i «What has George seen now?», una pregunta perquè el lector la respongui, es tradueix per «Després de menjar-se el pastís, el Simó veu… un gat!».

L’obra original és excel·lent, de la qualitat d’Una mica perdut (2012 [2010]) o Shhh! Tenim un pla (2019, [2014]). És una història molt divertida sobre la impulsivitat, el penediment, el perdó, l’aprenentatge de l’autocontrol…, amb una narrativa gràfica molt ben estructurada, uns personatges ben expressius, una paleta saturada i intensa de vermells, taronges i liles… Malauradament, no podem aprovar aquesta edició, que, per cert, no informa que el llibre ja havia estat traduït amb anterioritat.