En Tura i el silenci.

Si nedéssim en el mar de l’abundància quant a l’edició d’àlbums de producció pròpia, entendria l’aposta per aquesta nova col·lecció. Com que no és el cas, em costa d’entendre, i més tenint en compte la pedrera d’il·lustradors i autors per a primers lectors del país.
Les històries d’en Popu el ninot són breus i tenen la intenció de narrar escenes quotidianes de dos germans. Que un conte sigui breu no vol dir que sigui fàcil la seva elaboració, i aquestes històries en són un exemple. En elles hi manca una estructura narrativa ben pensada, consistent i precisa, que engresqui el lector a passar pàgina. Per posar un exemple, en Popu és definit com a màgic, però en cap moment no se’ns mostra en què consisteix la seva màgia. Fins i tot en la brevetat hi ha alguna errada sintàctica (ex: En aquest armari viu un vell amic meu).
Pel que fa a les il·lustracions, ens remeten a les d’èpoques passades. De totes les figures, fredes i estàtiques, en veiem gairebé sempre un primer pla, com si es tractés més de quadres que no pas d’il·lustracions que formen part d’un conte. Popu el ninot és una aposta important amb un resultat desafortunat.