Entre nosaltres dos

Fa tres anys ens arribava Entre nosaltres, la primera novel·la d’Aina Huix, que venia a cobrir un espai poc conreat de la literatura catalana: la novel·la policíaca per a joves. De fet, la col·lecció que encetava, «Delictes Juvenils», de Llibres del Delicte, naixia amb aquesta intenció, ja que la producció en aquest gènere és residual. Tot i això, en el catàleg (d’una qualitat destacable) hi trobem històries per a més petits o novel·les que no es poden classificar ben bé de policíaques. En el cas d’Entre nosaltres, trobava el punt just en què una investigació d’assassinats en un institut no resultava massa infantil ni massa dura perquè se centrava no en els fets sinó en les vivències de la diversitat de personatges que hi estaven involucrats.

Passat aquest temps, l’autora ha escrit la segona part de la història, Entre nosaltres dos. La trama reprèn l’original pràcticament on acabava aquest i en manté la majoria dels trets: l’ambientació a l’institut de Vallors, l’estructuració en capítols breus, una veu narrativa molt diversificada i relacions entrecreuades entre els personatges, que recorden les trames de les sèries televisives. El resultat és una novel·la que té les mateixes virtuts que la primera, la proximitat als pensaments dels joves i una habilitat per teixir amb coherència la multiplicitat de fets i punts de vista que articulen la història. Veiem en l’autora un domini de les tècniques narratives que la fan una escriptora solvent, sobretot pel que fa a la creació d’una història complexa d’assassinats, on res acaba sent el que sembla a primera vista. Ara bé, la circumstància que un mateix fet (que fa avançar la trama de la investigació) aparegui narrat des de punts de vista diversos fa poc àgil la trama. A més a més, pràcticament des de l’inici sabem qui són els assassins de veritat i qui són els acusats falsament, cosa que resta emoció a la història. Per altra banda, l’autora mostra conèixer bé el món de les relacions afectives dels joves, plenes de la passió dels primers amors, tot i que algunes escenes, pel contingut i el llenguatge emprat, són estereotipades.

Seguirem, doncs, la trajectòria d’Aina Huix, tenint en compte el que ens proposa de diferent en allò que escriu (i que tindrà continuïtat, pel que intuïm, amb Entre nosaltres tres) i sobretot pel que pot escriure si arrisca amb noves històries més enllà de l’institut de Vallors.