És el meu arbre

No seré jo qui descobreixi ara les virtuts de l’obra d’Olivier Tallec, però de la mà de Birabiro us en podreu fer una idea amb És el meu arbre, una història que parla de la incomunicació social i els murs –físics i psíquics– que estem capficats a construir al nostre voltant.

El que ens explica el llibre no és nou: l’egoisme és tan inherent a la condició humana que es perd en els orígens dels temps. Però davant d’una història universal amb una forta càrrega moralitzant, el que realment s’espera és que l’autor faci servir l’enginy i deixi que el lector pugui treure les seves pròpies conclusions. És el meu arbre compleix aquestes premisses. L’enginy el trobem en l’humor al qual ens té acostumats l’autor i en com va augmentant la psicosi de l’esquirol protagonista mitjançant la il·lustració i la repetició dels adjectius possessius al text.

I és que de possessió va la cosa. L’esquirol s’estima amb follia i deliri el seu arbre i les pinyes que produeix. Quan pensa que algú altre també en podria gaudir, comença la seva paranoia. Així, s’empesca tot de maneres variades i pintoresques per no deixar que ningú entri al seu arbre, que al mateix temps, paradoxalment, el fan estar més insegur. Murs, tanques, portes, aniran creixent en la seva imaginació fins que perdrà la capacitat de distingir entre realitat i ficció.

Els arguments que fa servir l’esquirol bé podrien ser els de qualsevol persona que recorre al discurs populista per amagar que és un egoista insolidari intentant fer creure que ho fa per algun bé. Però això no ho diu el text, això ho esbrinem nosaltres llegint el text i les imatges. I aquí és on trobem l’altre punt a favor del llibre: que ens permet extreure les nostres conclusions. I no només aquesta. I per això no es tracta d’un llibre educatiu, sortosament, sinó d’una història que ens acompanya i ens aporta bagatge.

El llibre és divertit, fresc i amb ritme. Normalment l’esquirol està tancat en el seu món, una finestra que emmarca l’acció, que es perd sovint per generar ritme en la narració visual i també amb moments que serveixen d’inflexió de la lectura, amb dobles pàgines a sang, com és el cas de la il·lustració final, que, sense text, és capaç de ser clímax i resolució de l’obra.