Espurna blanca

Més que no un conte, Espurna blanca és una mena d’al·legoria sobre la pau: un colom blanc veu com canvia la vida d’una ciutat des de la plaça de l’Ajuntament on ha nascut, i on més endavant farà niu; d’una quotidianitat pacífica –una velleta que porta pa remullat als ocells, els xiquets de l’escola que llancen molles dels esmorzars…– es passa a un règim militar i autoritari que altera l’ordre normal de les coses: tancs i soldats als carrers, els habitants que a penes si ixen de les cases, detencions… fins i tot l’estàtua del fill predilecte de la vila –un mestre i poeta– és substituïda per una representació eqüestre del tirà amb un sabre alçat. Vida fosca i mísera que, de sobte, s’acaba quan un munt de civils reprèn de nou l’Ajuntament i en fan fora els colpistes.

Tot i les bones intencions –explícites en el pròleg–, l’obra fluixeja per la falta d’argument i, sobretot, de vertaders personatges –realment, només hi apareix aquesta espècie d’observador alat que tot ho consigna. En canvi, les il·lustracions de Leonardo Rodríguez aconsegueixen reflectir la grisor de la història.