Estimat monstre

L’Abel, un xiquet escarransit, poruc i que sovint quequeja, viu assetjat per tres nois de l’escola. Un dia, aquests capsigranys el fan entrar en un casalot on diuen que hi viu un monstre terrible. Però aviat l’Abel descobreix que allà no s’hi amaga cap ogre, sinó en Gabriel, un jove desproporcionadament gegantí a causa d’una malaltia. A partir d’aquí naixerà entre ells dos una amistat simbiòtica que els permetrà superar les seves pors.
 
Amb aquesta història, el celebrat escriptor terrassenc Lluís Prats va guanyar el 57è premi Folch i Torres, atorgat l’any 2019. Un efectiu cant a l’amistat, ple de bones notes literàries, però que pensem que en alguns aspectes desafina.
 
Mitjançant un llenguatge ric i precís, Prats basteix una trama sòlida i coherent, però un xic artificiosa. Els fets s’encadenen amb molta facilitat i queda poc marge per la sorpresa. El final, forçadament complaent, n’és un exemple paradigmàtic.
 
A ritme pausat anem coneixent els dos entranyables protagonistes. L’insòlit vincle afectiu entre un nen de deu anys i un jove de trenta-sis representa un emotiu encontre entre dues persones a qui la vida assetja de maneres diferents. Dos personatges ben construïts que contrasten amb un univers força superficial de personatges secundaris, en què s’observen alguns clixés.
 
Resulta interessant com la novel·la avança a partir de referents històrics i culturals, però pensem que se’n fa un abús. L’exhaustiva explicació d’algunes escenes de les pel·lícules preferides de l’Abel i el Gabriel afeixuga el relat i comporta la innecessària revelació de moments clau d’aquests films.
 
Les il·lustracions de Laia Pàmpols s’adiuen al to de la narració i contribueixen a fer aquesta edició en cartoné ben llaminera.
 
Estimat monstre és una novel·la amb indubtables punts d’interès, però que, a parer nostre, no té tota la grapa que la seva premissa promet.