Fantasmes al Palau: Canti qui pugui

Relat d’humor, amb crítica subjacent a l’estat de l’ensenyament de la música a Catalunya. La narradora és Euterpe, qui introdueix tant les anècdotes històriques d’obres i autors, com l’element misteriós-màgic (el nen lector perdut) que dóna lloc a la trama. És una novel·la de colla amb intencions detectivesques i l’autor se’n surt força bé, de combinar les peripècies amb la descripció del Palau de la Música. L’obra està escrita amb motiu del seu centenari, i els homenatges hi sovintegen. Els títols dels capítols, i sobretot el vocabulari culte semblen destinats als estudiants de secundària. L’argument, però, és més del gust dels alumnes de la darrera etapa de primària, que semblen cursar els protagonistes. Hi ha, per tant, un desnivell en l’edat del lector a qui s’adreça, segurament per la seva intenció didàctica. Llàstima també de la sistemàtica substitució de «compondre» (Produir una obra musical) per «composar» (Imposar arbitràriament a algú una multa). L’editorial hauria d’afinar més en la correcció lingüística.
Les il·lustracions tenen un punt esperpèntic i la seva combinació amb fons fotogràfics del Palau no acaba de resultar.