Feres ferotges!

No és el primer àlbum destacable que ens ofereix l’autor anglès Chris Wormell. Entre d’altres: Dues granotes (Joventut, 2004) i La petita salvatge (Blume, 2006). Encara que Feres, ferotges! és un conte a primera vista inversemblant, l’autor aconsegueix ficar-se el lector a la butxaca i fer creïble la proposta, tot arrencant-li el riure davant del surrealisme de la situació.
Quan en un conte, la mare diu al fill que no s’acosti a un indret concret, aquest s’hi acaba acostant, com en aquest cas. Quan en diu el motiu —aquí, l’existència de feres—, aquest, incrèdul, ho ha de comprovar. En el seu passeig pel bosc, el nen trobarà bèsties, que s’aniran unint de forma acumulativa mentre ell els comenta les seves pors i els descriu les feres que espera trobar, sense ser conscient que se’n troba al davant. Aquí, però, l’autor gira la situació com un mitjó i són les feres les que senten una por creixent davant la descripció que el nen fa de les bèsties. El desenllaç, encara que previsible, és un bon esclat final a una excel·lent posada en escena.
Història que s’afegeix a les que aborden la por a tot allò que ens és desconegut, ideal per narrar-la oralment.