Fúria

És una llàstima constatar la impermeabilitat entre les llengües i cultures ibèriques, i també que, paradoxalment, tinguem més accessibilitat a llibres estrangers, traduïts i difosos amb uns recursos i que ocupen un espai no sempre merescuts. Aquest no és el cas, afortunadament, de Fúria, de María Reimóndez.

Les pàgines d’aquesta història queden curtes per glossar les nombroses vicissituds que s’hi conten i s’hi contenen. La Cecilia (més aviat Sesilia) té moltes raons per estar molt emprenyada amb el món, i la més petita és que li facin el buit a classe. Conviu en condicions d’extrema precarietat amb una àvia que no ho és, d’àvia, i la ràbia extrema (o la tristesa també extrema) li han impedit obrir la carta que la mare, agonitzant de càncer, li va deixar. Dos fets marcaran una inflexió: conèixer algú molt especial i trobar en la boxa un motiu per aprendre a encaixar cops i a redreçar-se.

Fúria, títol suggeridor i que escau, és una història punyent, emocionant, que deixa el lector sense alè, talment un assalt d’un combat de boxa. Narrada a través de personatges femenins que amb la seva veu ordeixen una trama compacta de sororitat, tracta temes que tenen un denominador comú. Ni més ni menys que no abaixar mai els braços per aconseguir ocupar el lloc que mereixem en el món. Tot i les premisses d’una tragèdia grega que opera una catarsi en qui la presencia, hi ha redempció, potser perquè cap personatge de la llista dels qui no hi són ha pecat d’hybris. La traducció, impecable, propera a l’oïda, que fa encara més creïble el discurs oral, flueix amb solvència, tot esquivant un escull dificilíssim: fer parlar l’Àvia Lament amb les mancances d’algú que no ha pogut anar a escola. Per acabar, cal afegir que es tracta d’un nou encert rotund, d’una nova llavor de Sembra Llibres.

NarrativaRealisme