Guia de tions de Catalunya

La Guia de tions de Catalunya es podria emmarcar en la tradició dels darrers temps d’elaborar guies i enciclopèdies dels personatges i dels mons fantàstics, com ara fades, dracs, bruixots i territoris. Qualsevol intent de donar a conèixer aquesta tradició nostrada i d’aprofundir en la seva naturalesa és benvingut, encara que, en aquest cas, considero que s’ha malbarat una oportunitat.

Fins fa pocs anys, aquesta tradició nadalenca tenia poc suport literari. Ha estat darrerament que el tió ha anat esdevenint personatge literari en contes i relats per als més petits, com altres personatges de categoria semblant però més universals. La Guia de tions de Catalunya intenta, aparentment, fugir del conte per oferir una obra de coneixements sobre el tema, però tot plegat es queda en un intent.

Els autors creen una breu classificació de tions basada en la forma i en el seu suposat ús. A mesura que es llegeix, però, la guia s’entreveu prima, allargassada, i ben aviat el contingut, inventat en la seva totalitat, s’esgota. Els autors han de fer mans i mànigues per crear la tipologia i, sobretot, per argumentar-la mínimament, i està vertebrada únicament per un humor que és fàcil, pla i sense enginy, tant en el text com en la il·lustració.

Es troba a faltar una base sòlida i científica on suportar la imaginació, una base de no ficció que donaria més entitat a la ficció, utilitat al llibre i coneixement al lector. Malgrat que l’objectiu aparent és descriure i inventariar els tions, no hi ha absolutament cap referència a l’origen de la tradició —cosa que, per exemple, al Costumari català es troba descrita amb tot detall—, i el lector surt del llibre tal com hi ha entrat, amb l’única sensació que s’ha perdut una magnífica oportunitat, que s’ha malbaratat una idea que és l’única cosa enginyosa del conjunt.