Ha estat un pet?

Des de la coberta queda clar que el llibre anirà d’un tema ben concret: els pets. La Flora és una nena que, entre altres coses, li agrada deixar anar ventositats. Sempre ho fa a casa i en gaudeix. El problema sorgeix quan una de les flatulències se li escapa mentre és a classe d’Educació Física i els seus companys i companyes ho senten. Sort de la seva mestra, que, molt atenta, li farà veure que no tot és com sembla i que no és l’única a qui li passa.

La voluntat de fer aparèixer en llibres per a infants certs temes que potser encara algú considera tabú és elogiable. Tot i així, es corre el risc que la intenció cobreixi la resta d’aspectes, i això és el que ha passat en aquesta ocasió. El text no dona espai a la interpretació, sinó que dirigeix el lector cap a unes premisses ben marcades: tothom es tira pets i, si pot, ho fa a casa seva. La història és molt senzilla i força previsible. Les frases són poc variades, i el vocabulari també; no deixa de ser curiós que en un llibre sobre gasos no aparegui ni un sol sinònim del concepte. Al mateix temps, sorprèn que en una obra que busca ser una mica trencadora hi figurin paraules com «culet». Les reconeixibles il·lustracions de Cristina Losantos únicament acompanyen el relat. És cert que també serveixen com a joc final, però aquest està aïllat de l’escrit i no fa retornar l’atenció a la narració.

Així doncs, malgrat que la temàtica podria ser interessant i s’entreveu un bon propòsit, la decisió de convertir la proposta en un ensenyament directe i explícit fa que s’hagin deixat de banda d’altres detalls, al meu entendre, més rellevants, cosa que provoca que el conjunt no convenci del tot.