He jugat amb els llops

Fa trenta anys, Janer Manila enllestia la tesi doctoral centrada en un infant salvatge —La problemàtica educativa dels infants selvàtics: el cas de «Marcos». Fa poc temps, l’autor acomplia el seu desig de novel-lar aquell material, i amb l’obra guanyava el Premi Joaquim Ruyra. Per acabar de tancar el cercle, fa poc, n’ha estat estrenada la versió cinematogràfica.
A He jugat amb els llops, l’autor narra la sorprenent peripècia d’en Marcos des que és venut pel seu pare i abandonat en una serra per tenir cura de les cabres fins que, al cap d’uns anys, el tornen a la civilització. En l’obra hi destaca l’ampli domini del llenguatge, la riquesa del vocabulari, la prosa poètica, a què ens té acostumats l’autor, així com el material literari amb què treballa. Però la narració es mostra excessivament lineal i monòtona, centrada a descriure la curiosa relació del personatge amb l’entorn i amb els diversos animals que hi habiten. Al meu entendre, hi manca un objectiu prou potent per desvetllar l’interès del lector, més enllà de la descripció poètica del periple narrat.
Una obra que pot captivar més el lector adult que el jove.