Hem hagut de marxar

Hem hagut de marxar és un llibre testimoni que recull històries de vida escrites per Laia de Ahumada després d’entrevistar-se amb sis joves migrants obligats, per motius diversos, a abandonar el país on van néixer. L’estructura dels relats és uniforme. L’autora comença explicant on ha conegut els joves, ja sigui en associacions d’ajuda als migrants o en espais cooperatius, però en qualsevol cas es tracta d’espais que representen un refugi. A continuació, cadascun dels entrevistats pren la paraula en primera persona i explica cronològicament la seva experiència vital, incloent-hi l’èxode i la vida actual a Catalunya. Una característica que uneix els relats, al marge de les seves particularitats, és que l’autora no utilitza la tècnica de la pregunta i la resposta, sinó que recull el més rellevant de cada experiència intentant imitar la manera de parlar de cada personatge. De les sis històries, ens quedem amb el trajecte a través de l’Àfrica del Soly, amb la fugida de la guerra de Síria del Saïd o amb la manera com la Meriem ha d’encarar una nova vida lluny de la seva terra, amb les complicacions afegides de tenir una discapacitat física i una malaltia del cor. 

Amb aquest llibre Akiara comença la col·lecció «Akivida», en què l’editorial publicarà històries divulgatives amb una intenció reivindicativa, la de canviar la mirada sobre la realitat que ens envolta. Creiem que, tot i que no són les primeres històries d’aquesta temàtica que llegim, sí que ho és el format. Un aspecte clau és que els protagonistes són diversos i alguns no corresponen a l’estereotip de persones que fugen de la guerra o de la fam, ja que en algun cas marxen del seu país per altres motius, tot i tenir un entorn socioeconòmic estable. 

Un valor afegit és la presentació formal del llibre. Les il·lustracions de Cinta Fosch combinen la recreació realista de personatges i trajectes amb la presència d’elements simbòlics amb els quals interpreta els periples vitals de cada personatge. Per contra, l’acumulació de dades biogràfiques i de situacions viscudes porta a algunes incongruències, com en el cas del Saïd, el noi sirià, que diu que va arribar a Lesbos amb 12 anys i, en canvi, en un altre moment es diu que va fer el batxillerat al seu país i volia anar a la universitat. En el cas de la Ruth, parla d’una infantesa sense gaires problemes i el seu relat posterior contradiu aquesta idea.