Hi ha algú?

Un pingüí recorre el gel. Està sol. Busca algú. La recerca és infructuosa. S’esquerda el gel i queda aïllat en un bloc que es desfà fins a enfonsar-se. De sobte, una balena sorgeix de l’aigua amb el pingüí a sobre. L’ha rescatat i ja no està sol.

Una trama massa senzilla per ser narrada en 68 pàgines o per ser narrada com ho fa l’autor. Lax utilitza vint-i-una pàgines dobles per a la recerca, nou perquè s’esquerdi el gel i desaparegui el pingüí, i dues per al rescat. Si el personatge no fos tan sintètic, si tingués expressió facial o corporal per poder empatitzar amb ell, si amb el rastre de les petjades que deixa durant el recorregut hi hagués un joc formal, o si s’hagués fet un ús expressiu de la tipografia en les quatre vegades que el pingüí crida «Que hi ha algú?» a doble plana… el relat podria ser més interessant.

De personatges aïllats en el glaç n’hi ha molts en l’àmbit de les narratives gràfiques amb poques paraules. Amb menys o més encert, trobem una guineu a Laponie, voyage polaire (Fernandez), un osset a l’emotiu còmic El petit ós polar (Beer) i al recentment publicat Quan el glaç es fon (Eve), o un esquimal i un pingüí al divertidíssim Esquimau (Douzou). D’animals implicats en naufragis també n’hi ha entre els sense mots, com la tortuga del vibrant Eiland (Janssen), o la inoportuna balena de Notizen vom Käptn’s Dinner (Schweitzer). De llibres on les petjades són protagonistes també n’hi ha uns quants, com Endevina qui fa què (Muller), Il a neigé ce matin! (Brocoli), o Líneas (Lee)… Així que, tot i la bona edició i la impressió en un paper de qualitat molt agradable al tacte, el llibre no és gaire innovador ni en el contingut ni en la forma.