Història del Perdut

Revestir la vida quotidiana de misteri és la millor manera d’atrapar lectors, que poden identificar-se amb els personatges alhora que troben interessants les seves vivències. Una relació ideal avi-nét afavoreix aquesta identificació. La introducció d’un ocell que té el poder de transformar la melangia de la pèrdua de l’àvia no deixa de ser arriscada, sobretot perquè el canvi es produeix a través de l’humor. El punt just de les bromes és tan difícil d’assolir com l’equilibri entre realitat i fantasia, ja que els animals que parlen no són aliens als contes, però si, a més, mengen macarrons, ja són més xocants. Per sort, els caràcters estan ben perfilats: l’avi Marc, curiós i que no se sorprèn de res; el nét Jan, espontani i carinyós, i el Perdut, impertinent i trapella. La Celia, d’origen peruà, passa desapercebuda a l’inici, però després adquireix rellevància, explicant que al Perú anomenen aquest ocell tan particular garrucho (mot documentat en bable). La inventiva lèxica i les maneres de parlar, com ara les expressions de la mare ocell, deixen entreveure el gust de l’autora per jugar amb el llen-guatge. Les il·lustracions, clares, detallistes, de tons vius i suaus, arrodoneixen un llibre amable i bon-homiós.