Hola, pedra!

Una de les principals característiques que fan particular la literatura infantil és la humanització de tot allò que ens envolta i la seva utilització en les històries per tal d’apropar-se als infants. Sobretot es fa amb animals, però els objectes tampoc queden enrere. En aquesta línia, els darrers anys m’han caigut a les mans diverses obres per a primers lectors en què els protagonistes eren pedres humanitzades, com ara Petra de Marianna Coppo (Joventut, 2019), o Les tres pedres d’Olivier Tallec (Birabiro, 2025), o bé obres en què eren utilitzades com a material artístic, com a Pedra a pedra d’Isidro Ferrer (A Buen Paso, 2023).

I ara és el torn d’Hola, pedra! de l’italià Giuseppe Caliceti, que no es podria considerar ben bé un conte. És literatura perquè hi ha imaginació, ja que és un diàleg inventat entre una nena i una pedra, i en aquest diàleg hi ha una certa evolució, però alhora també hi ha informació, no-ficció. Una barreja de ficció i no-ficció seria la definició més precisa de l’obra, cosa que cada cop és més habitual i més present en la literatura en general.

Des de la seva mirada innocent, una nena va fent preguntes a una pedra, que tots potser hem pensat en algun moment de la nostra vida (Si et trepitjo, plores?; Saps pensar, pedra?; De què estàs feta?), i la pedra les respon d’una manera directa, sincera i clara, com només ho faria una pedra. D’entrada, es mostra freda, distant, però cap al final en el seu parlar també hi afloren els sentiments.

Hola, pedra! ens mostra un diàleg simpàtic, curiós, original, que evoluciona al llarg de l’obra i fa propers i verídics al lector ambdós protagonistes. El to naïf i innocent de les il·lustracions que embolcallen el text a cada doble pàgina, de la italiana Noemi Vola, lliguen de ple amb el contingut que transmet la història i amb l’aire que traspua.

Àlbum i altres relats il·lustrats